Amb els ulls clucs,

ballaven les espurnes de llum dins seu

Gairebé podia olorar la seva infantesa…

palpar aquells temps

Un tema sorgia de la memòria,

el cantava internament com qui no sap,

recordava amb ell quin gust fan

les gotes de llum que pampalluguegen,

mentre somric

en el record dels teus ulls clucs

El tema popular català és el fil conductor d’aquest recital, que ens convida en un viatge ple de records, de temes musicals que encara ens ballen en la retina i que evoquen, amb un somriure dolç, la nostra infantesa. Temes populars que desitgem que perdurin en la memòria col.lectiva, fent una tasca important de recuperació del passat que ens defineix com a poble, amb un llenguatge característic que deixa tot un llegat d’empremta catalana. Aquest passat dialoga suggerentment amb el present, incloent també en el concert dues obres de compositors catalans contemporanis (Marian Márquez i Josep Maria Guix), que afegeixen subtilment el punt diferenciador en dos moments clau del concert.

A la vegada no es vol deixar de reivindicar el paper crucial de la dona en la música, tan indegudament invisibilitzat al llarg de la història, posant de relleu dues obres d’un llenguatge musical singular: “La Pastoreta” d’Onia Farga i les “Deu variacions per a piano sobre un tema tradicional” (El gegant del pi), de Marian Márquez.

Tot un viatge explorador dels nostres més bells records, que comença vigorós amb la “Fantasia sobre temes empordanesos” de Nogueras i “La pastoreta” d’Alcántara per presentar aquest primer bloc de peces entusiastes i enèrgiques. El segon bloc de la primera part ens transporta, en un joc de contrasts i similituds, fins a un dels moments més deliciosos del concert, que és la transformació harmònica de la nota Si, repetida insistentment per Montsalvatge en el final de la seva obra i recollit amb delicadesa exquisida per Frederic Longàs en el seu inici del tema de la mà dreta: la transformació harmònica que en aquest instant succeeix és d’una bellesa que ens deixa rendits en aquest viatge evocador, que segueix resseguint records fins a la Sardana de Cassadó, colofó de la primera part.

A la segona part, el cap-i-cua compositiu amb el que comença (Blancafort - Mompou - Homs/Guix- Mompou - Blancafort), símbol cíclic de l’infinit, ens endinsa en una reflexió que potser no té resposta. Sovint, el més important és fer-se les preguntes adequades… Els enllaços harmònics entre cada una de les peces d’aquest cap-i-cua ens desdibuixen els límits entre una peça i la següent, convidant-nos a deixar-nos anar en aquest recorregut d’emocions i llenguatges canviants tan suggerent. Narcís Bonet aprofundeix en aquesta introspecció amb el seu intens “Testament d’Amèlia”, que enllaça amb la mateixa nota amb la que comença l’obra de Márquez. Per acabar, una selecció de danses catalanes ens retornen a l’esperit jovial i juganer de l’inici del concert, amb un final curull d’alegria. Les danses catalanes acaben ambdues parts del concert, com un element cohesionador més que ens convida a la joia compartida final.

Amb la clar intenció de recuperar obres avui en dia poc tocades, vuit de les obres aquí presents no han estat mai enregistrades, i la partitura d’una d’elles (la Dansa Rústica de Francesc Pujol) s’ha editat expressament per a la ocasió, comptant inicialment només amb el seu manuscrit.